Tot l'enyor del present!

Quan faig xerrades a pares i mares de nadius digitals sempre els hi dic: —recordau que sou els últims immigrants digitals, teniu la responsabilitat de mostrar tot el meravellós de la vida presencial, tot el que és fantàstic i que no pot ni podrà ser digitalitzable mai a la vida... es clar...però què i com...?

Be, tot en aquesta vida t'ajuda a aprendre, a reflexionar, a veure coses que no havies vist, tal és la grandesa d'aquest món, i com que jo soc, com deia el meu estimat pare, "José (així era com ell m'anomenava)  pido la palabra en contra" doncs ara que no em puc moure, tinc ganes de córrer, d'olorar, de sentir aquest vent fresquet que fa avui, de netejar inclòs, és a dir, avui que no em puc moure tinc ganes absolutament de tot, perquè podria llegir i estudiar i fer el que normalment no puc perquè no tinc temps i conformar-me una mica i valorar la situació actual...però no, jo no! jo ara tinc ganes de córrer...

Be idó, totes aquestes coses són el que ens ofereix el món presencial, carregat de colors, olors i sensacions que ens fan vibrar, sentir la nostra pell, el nostre cos...d'alguna manera és com comparar la música en directe o la de llauna, el peix fresc o el congelat, un bes humit o una imatge, la immensitat del mar amb la seva salabror o el vídeo de l'onada més gran del món...senyors i senyores no hi ha color...viviu la vida amb tota la força i sensibilitat que pugueu i quan no tingueu més remei obriu l'ordinador perquè allà tot segueix i també és bo...

I recordo el magnífic poema de'n Salvat Papasseit... que és diu "Tot l'enyor del demà" i jo li diria "Tot l'enyor del present..."

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vidai la Mort.